espero que us sorprengui

Recordo que un dia pel desert, al costat de casa les meves cosines vaig conèixer a una nena, ella portava un vestit quasi fet amb draps i anava sense sandàlies; la meva cosina petita d’uns 5 anys se li va acostar i li va dir no sé què amb àrab, em va agafar la mà, em va portar corrents a dins de cada seva, va agafar unes sabates seves i li va donar a la pobre nena que es va posar contentíssima.
A partir d’aquell dia em vaig començar a fixar amb el comportament i la generositat d’allà i el vaig comparar amb el d’aquí. Allà els nens es fan joguines amb trossos de fils i rodes de cotxe, vesteixen amb draps, tenen cases de fang,... i tot i així són feliços i tot el que poden ho comparteixen. Els nens fan com 6 km caminant per arribar a l’escola; mentre nosaltres per fer 200metres ens queixem perquè els pares no ens porten, la meva cosina m’explica amb signes que, a l’hivern cada nen i nena de la classe ha d’anar al bosc a buscar troncs per a fer foc en una estufa a la classe; mentre nosaltres a plena primavera ens queixem perquè durant 2 dies la calefacció no funciona. Els nens, per dinar, s’emporten un tros de pa i una llauna de sardines de casa.
L’altre dia vaig rebre un e-mail on hi havia una fotografia d’un nen petit de l’Àfrica Subsahariana quasi mort de fam, amb un corb al costat esperant a que morís per menjar-se’l. Allí explicava que el fotògraf va caure en depressió i dies més tard es va suïcidar pensant en la gran injustícia que hi ha al món.
En conclusió, ells i altres països subdesenvolupats “en vies de desenvolupament” viuen com podei i ho agraeixen, en canvi molta gent que té molt més que ells no ho valoren (jo m’incloc en aquest grup).
De les diverses vegades que he anat al Marroc i amb les diferents vivències que he tingut, he descobert que el món no està ben repartit i molts dels que més tenen més volen i menys deixen, en canvi, molts dels que menys tenen són els que més ho comparteixen.