Un diumenge al menjador

Normalment les tardes del diumenge són tranquil·les; jo, a vegades les passo al menjador de casa meva llegint, mentre juntament escolto les passes del meu avi que, amb sabatilles noves, arrossega els peus sense parar, a tort i a dret, ras ras i ras ras. Altres vegades quan aquest no es passeja per la casa (normalment buscant les pastilles que segons ell el conserven com la nevera als aliments), mentre (no sé si dorm o llegeix), se senten els seus roncs desesperats, els quals semblen un gat ennuegat per una bola de pèl:grrrrr fiiiiiiiiu grrrrr fiiiiiiiu. El caldo de la cuina, que bull amb impaciència, em deixa el cap com un timbal; xup xup xup; i sento el crec crec dels espaguetis que ma mare talla amb les mans perquè s’ha oblidat dels fideus del brou.
Els sospirs del meu germà em posen molt nerviosa que si aiix... que si uix... que si aaah... que si aii..., suposo que deu pensar que és molt estrany que jo llegeixi, aquí hi ha gat amagat.
Un meeu meeu recorre la casa ressonant com el crit d’un elefant; aquest es el meu gat. De tan tossut i rabassut com és, ens demana que li obrim la porta del garatge per poder menjar, cosa que probablement acaba de fer fa... dos minuts? Si, dos minuts o menys!
Mentrestant, el meu pare recorre la casa buscant “super glu” i gemega emprenyat perquè, segons ell, sempre ha d’obrir el gat, el qual segueix miolant desesperat. A fora de casa, se senten els cotxes que, llunyans, s'arrosseguen deixant enrrera els peatons que passegen amb tranquil·litat, tot xerrant. I pensar que diuen que “la primavera, la sang altera”... doncs jo crec que a la tardor encara és pitjor!