La Gioconda

La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multituds de llibres, revistes, diaris i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.

El seu autor fou Leonardo Da Vinci, que va viure a Anchiano (Itàlia) on va néixer el 15 d’abril del 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França.
Aquest va ser arquitecte, escultor, pintor, inventor i ingenyer.

Aquest quadre està exposat al museu de Louvre; representa una dona alegre (d’aquí ve el nom de Gioconda en italià) la qual està inspirada amb la dona de Francesco Bartolomeo del Giocondo: Lisa Gherardini.

La principal característica que jo veig en aquesta pintura és el misteriós somriure d’aquesta dona sembla que amagui un secret sota el seu somriure; transmet un estat d’inquietud al mirar-la. La fama d’aquesta pintura es basa, en els misteris i enigmes que la envolten i en la vellesa de la dona que surt en ell.

Aquesta pintura va ser robada 1911, molts autors volien imitar-la, hi ha múltiples obres d’art inspirades en aquest quadre.

Un diumenge al menjador

Normalment les tardes del diumenge són tranquil·les; jo, a vegades les passo al menjador de casa meva llegint, mentre juntament escolto les passes del meu avi que, amb sabatilles noves, arrossega els peus sense parar, a tort i a dret, ras ras i ras ras. Altres vegades quan aquest no es passeja per la casa (normalment buscant les pastilles que segons ell el conserven com la nevera als aliments), mentre (no sé si dorm o llegeix), se senten els seus roncs desesperats, els quals semblen un gat ennuegat per una bola de pèl:grrrrr fiiiiiiiiu grrrrr fiiiiiiiu. El caldo de la cuina, que bull amb impaciència, em deixa el cap com un timbal; xup xup xup; i sento el crec crec dels espaguetis que ma mare talla amb les mans perquè s’ha oblidat dels fideus del brou.
Els sospirs del meu germà em posen molt nerviosa que si aiix... que si uix... que si aaah... que si aii..., suposo que deu pensar que és molt estrany que jo llegeixi, aquí hi ha gat amagat.
Un meeu meeu recorre la casa ressonant com el crit d’un elefant; aquest es el meu gat. De tan tossut i rabassut com és, ens demana que li obrim la porta del garatge per poder menjar, cosa que probablement acaba de fer fa... dos minuts? Si, dos minuts o menys!
Mentrestant, el meu pare recorre la casa buscant “super glu” i gemega emprenyat perquè, segons ell, sempre ha d’obrir el gat, el qual segueix miolant desesperat. A fora de casa, se senten els cotxes que, llunyans, s'arrosseguen deixant enrrera els peatons que passegen amb tranquil·litat, tot xerrant. I pensar que diuen que “la primavera, la sang altera”... doncs jo crec que a la tardor encara és pitjor!

jo, jo i només jo

El nom d’Agnès és d’origen grec, el qual identificaven com “Agné”. El seu significat és “la que es manté pura”.
Aquest nom el va triar el meu avi i els meus pares hi van estar d’acord.
A mi m’agrada perquè no hi ha gaire gent que tingui aquest nom i el trobo original.

El pitjor del meu caràcter és que algunes vegades sóc massa sensible i és molt fàcil ferir-me els sentiments.
En canvi, de bo, tinc que sóc molt extravertida; m’agrada conèixer gent i no tinc gaire vergonya: les meves amigues sovint em diuen que estic boja; jo, en general, en diria... descontrol hormonal.

El que té de dolent el meu físic és que tinc els braços molt amples perquè faig
molt exercici de braços a dansa i se m’han quedat massa musculosos.
El que m’agrada més és el meu cabell, el cabell arrissat, sé que costa de cuidar però trobo que és un tipus de cabell molt maco.